Rossinyol que vas a França

Poc a poc me'n vaig portant petites cantonades del món cap al meu el cor. M'agradaria que algún dia fossin llunyanes i exòtiques però ara per ara, més enllà de la butxaca i les obligacions que una vida adulta i formal m'otorguen, em vec obligat a limitar el meu radi d'acció a 200 km de casa.

Amb petites dossis vaig recorrent la geografía i la gastronomía catalana, una terra que més enllà del patriotisme subjectiu és i serà objetivament una terra viva, variada i en part exòtica o desconeguda, o al menys, per aquells qui em crescut a la capital.

El viatge en qüestió consistía en recorrer el que un dia van ser els comtats de la Cerdanya, Conflent i Roselló i que van formar el embrió de la cultura i nació catalana. Més tard, quan es va firmar la Pau dels Pirineus per donar fi a la guerra entre les monarquies espanyoles i franceses, van quedar sota dominació gala i van anar perdent, segons els historiadors, la seva particularitat enfront del centralisme fins anar deixant, de mica en mica la seva identitat en poc més que els cognoms, els carrers i els noms de les localitats.

La nit de divendres la vaig passar caminant entre els primers pobles de França i en concret em dirigia a Ur, ja de matinada, amb una lluna ensupida entre núvols, en plena foscor i vent. La raó de la meva intrumissió per la porta de servei al país gal era el refuig inmediat que vaig sentir per la vila de Puigcerdà, la qual, sempre leial i invicta davant els carlistes no tenía ni el més mínim vestigi del passat. Ni del passat ni de que em trovés en mig dels Pirineus. I si s'escau, també diré que tampoc en sentia en una ciutat fronterera possat que les indicacions cap l'altre pais eren inexistents, i la primera que em vaig trobar em duia per la fosca tot d'una per un camí poc asfalt que se'n trobava amb les vies del tren que va fins a Carol.


Vaques al entrar a la Cerdanya des del tren
I penetrant la frontera, similar a com ho fa un contrabandista, un refugiat, o un maquis, vaig anar recorrent els cinc quilòmetres conjuntament amb la foscor, que es trobava en mig del deroxador il·luminat espanyol amb el tebi i encantador francés. Les siluetes que projectaven els abres eren terrífiques i de tant en sentia acompanyat per la meva ombra al creuar-me amb un dels pocs cotxes que hi passaren.

Erem el cant dels rius, els pets de les vaques que hi durmien i del picoteig dels ocells que advertien de la meva presència. I forem pocs més enllà, aquella nit de divendres, i si el món girava o deixava de girar era molt menys important que vencés la por per arribar al meu propòssit. Em va donar per cantar les cançons que em poguessin omplir de coratge, molt més eficients que les que es duen enllaunades en petits aparells electrónics.

I qui com no vol la cosa, un petit cartell, m'indicava en francés la limitació de pes dels vehícles en aquella carretera. Havía passat una frontera de nou, sense aduanes ni passaport, i sense sentir la línia que els dirigents trasaren a cops de sang dels seus subdits per dilimitar primer la propietat i després l'administració.

A l'altra banda em vaig donar de cop amb les tres cases que formen La Vignole on podia contemplar families preparant el sopar amb total harmònia sota una llum utòpica. Ara si, em trobava al mig dels Pirineus, on les cases són d'una pedra tosca capàs d'aguantar el fred més afligidor. I la pissara dels terrats, ben erèctes per esquivar el pes de la neu. Tot amb unes finestres ben petites, ben romàniques. I l'ermita dalt del pujol... quan arribava a Latour-de-Carol.

El poble sencer estava en venta o en lloguer, passada la temporada d'esquí començaven les rebaixes. Molt poques llums donaven senyals de vida, ni tan sols, els coches, plens de pols, indicaven una activitat aquella nit. Tot ja hi era en francés, però s'iterava l'adjectiu català i les senyeres per tot arreu, quelcom que ja explicaré amb deteniment més endevant.

De les dues carreteres que hi havien per sortir del poble en vaig agafar la que no era, la que duia a Andorra. Del camí que vaig pendre per venir vaig sentir soroll de cadenes, portades per un gos, un net, silenciós i educat, però que en dugué a despertar les pors que pot tenir qualsevol persona que es trova sol, en mig de la muntanya, en una nit freda, encapotada i sense lluna. I així em vaig sentir necesitat de caminar al voral d'una carretera que no tenía ni idea d'on em duia, però per alguna extranya raó em probocava sensació de seguretat fins al punt que al trobar-me entre els matolls un aguineu i pendreu com un bon auguri.

Eren passades la una, i si l'ajuntament de Puigcerdà hagués prés alguna iniciativa per informar dins del municipi el camí per arribar a França en qualsevol de les rotondes o en els cartells amb el planell de la vila, no en trobaria camí d'Ur, un petit poble de la Cerdanya homònim de la primera ciutat registrada de l'història, en temps babilònics. La primera llum que vaig divisar era la d'una depuradora, la vaig envoltar de ben segur que, si existia allò enmig dels camps, tenia que existir un camí, i el camí em duria d'una manera o altre fins a Puigcerdà. I així fou, encara que en aquesta part de la història deixaré al lector al dubte de si vaig tenir que escalar algún mur i passar per propietat privada, però si que diré, que quan el camp és alt, mai se sap on els sots de les arades tardorenques estan preparades per fer-te caure.

El petit hostal on vaig passar la nit era pintoresc, molt llunyà del luxe mes enlluernant que es podia trobar a qualsevol lloc de la vila. I vem començar una conversa amb la mestresa sobre la gent del municipi. "Primer, hi viuen la gent de diners, és a dir, ja de familia antiga, empresaris. Tampoc es junten amb els profesionals, els que tenen grans ingresos a partir de feines molt ben remunerades. Després ja n'hi han els treballadors, nosaltres en acollim de tant en tant. Els hi paguen uns 30 euros per treballar 10 hores quan fan festa, o cumpleanys entre ells."



El del cumpleanys era el propietari d'una de les majors empreses de Catalunya, la qual, entre altres, està en mig d'un expedient de regulació. "També hi han els polítics... tal familia, tal altre,... un en aquest poble i un en d'en més enllà" ... i algun d'ells era un caradura dels que no caven pels carrerons.

Puigcerdà, o al menys la meva primera visita, havia sigut un cúmul de despropòsits que no deixava el llistó gaire alt al que podia venir. La estèril barrera fronterera no em va rebre amb acordeons ni yayos amb bicicletes robinades duent bosses de formatge, ceba i pa, pero al tombar cap a l'esquerra em va regalar les vistes d'una vall, on a excepció de la esquifida carretera, i els pobles estacionals que en un momento en surgiren com un anex a dos carrers o un mas, tot el demés era frescor.

No vull dir que la vida sedentaria que duc va ser la culpable de que els kilòmetres de pujada fins al coll de la Perche fossin un torment, i prefereixo culpar al vent o a una panxa mig buida, i potser al fred i al mal de cap, i a la nit ferotge que havia passat caminant fins a Ur.

Tot era encantador, un cantar de riarols improvitzats com el d'un gelat que es desfà per la mà d'un nen de cinc anys. Les vasques pastaven tot inocents del seu desenllaç i per si quelcom li faltava a la postal el pas d'un tren lleuger, sense catenària, groc i de "paper", que circunvalava els pendents en busca de la collada. Igual que jo perseguia amb il·lusió que a la següent corba es trobes el coll.

La Cerdanya acaba on comença el Conflent i aquest era el punt més alt de la ruta, a continuación, la sensació térmica va ser la meva enemiga i utilitzava un vell truc, el de recobrir-me la pell amb papers de diaris. I per uns kilòmetres vaig intentar no parar en cada un dels pobles que em trobava, però fou imposible; creec, i ho dic de tot cor, que em trobava en un dels paratges més macos amb els que em sorprendrà la vida.

Quelcom màgic, i que és difícil de creure arrel de que visc en un pais on els ciclistes som maltractats per més arrambats que passem pel voral de la més vella i secundaria de les carreteres, i és que un d'aquest conductors va baixar la seva velocitat i amb tota la paciència del món va acompanyar aquest servidor fins allà on la corva va perdre el sentit de la seva temeritat, amb la fi, que el seu chasis inorgànic servis per rebre el vent i fer la meva pujada més calmada... i això va quedar entre ell, les vaques i el Canigó.

Qui diria que allà mateix s'amagava un patrimoni de la humanitat per la Unesco, i un balneari d'aigua calenta, i un riu que perfora en picat montanya abaix. I una fortalesa i una plana llarga i llarga camí a Perpinyà, plegada de senyeres encreuades amb el camí dels càtars i el del nostre exili. Era com si m'hagués aixecat en una cantonada del món i anés a dormir a una de molt llunyana i genuina, camí abaix, m'esperava sorpreses i sorpreses com el decorat de pel·lícula.

Perpinyà és el efecte bumerang de les polítiques colonials franceses del últims segles, sobretot del magreb tot sota un substracte català com el del palau dels reis de Mallorca i curiosament un servei de bicicletes que emplea el model que en tenim a Barcelona. Com podia ser que amb aquella llunyania del mar pogués sentir una ciutat mediterrania, i a més a més de les dues riveres, d'individus que caminaven davant de propagandes de partits xenòfobs.

Sento haver saltat els quilometratges fins a aquest punt, i animo a tot individu que els realitzi pel seu propi peu, a una velocitat on no se li escapi detall. Pero vull saltar directament al camí de l'exili de 1939, tal com així s'anomena a la carretera secundaria que enllaça Port-Vendes amb Arles.

Qui diria que sota aquelles tonelades de platgistes es trobava la mateixa sorra que molt temps enrera veía pendre "el camí del poble hebreu" als perdedors d'una guerra que no havien iniciat i que va acabar amb les majors de les venganzas que ha vist aquest país.

Els que fugiren tampoc trobaren descans i llarga és la bibliografia, que per exemplificar, citaré a Montserrat Roig. D'una punta del antic camp de concentració que aquell febrer va omplir de polls la platja, se'n veia el monolit amagat de l'altra banda, i tot era indiferent, past de l'oblit, d'un altre poble que també va viure la seva pròpia guerra i que també els hi va costar la seva sang.




Al terra de Cotlliure, amb un abraç maternal que viatge cap al segle tenia cita amb el poeta Antonio Machado. Si algú va coincidir amb mi, en aquell moment, podrà explicar que hi havia un ciclista que amagava el cap tot plorant de ràbia i a la vegada d'emoció davant de tanta eternitat i també per la més amarga de les conseqüències del caprici humà.

Al ciclar és fa camí i al veure la vista enrere es veu una planicie sencera que vas tenir que creuar, i encara queda un llarg camí per oblidar i repetir tants cops com faci falta. Tot just allà on els homes van decidir delimitar la propietat i més tard l'administració amb una casa tapiada on hi havien pintades anarquistes burlant-se de les fronteres.

La història és burlesca i avara. El govern francés havia borrat la llegenda d'un monolit que explicava el passatge històric de tants i tants republicans a l'altre banda de la frontera. No recordo si era el poema de Pere IV o un mera resenya. Però allà deia algo, quelcom que ja no es vol transmetre. Sembla que el que importa realment és oblidar, com si els dies fossin esteles en la mar


2 comentarios: