La vía verda de la Vall del Zafán

Abans que el fred arribi a les nostres cases i que els dies siguin, o bé, grisos i aquells en que brilli el Sol ho faci per un número d'hores insultants vaig voler conèixer dues de les comarques del sud de Catalunya.

Aquest punt cardinal és més que la fletxa inferior de les nostres brúixoles. A part dels habitants de Punta Arena a Xile, la resta d'humanitat té gent vivint al seu propi Sud. I el Sud per l'Hemisferi Nord serà la imatge d'un món en calma i confiat, rural i calent, obert i romàntic. I això, també ho té el Sud de casa meva.

El primer tren del dia parteix amb un calvo prematur i la seva bicicleta; la història serà la mateixa de quan a l'estiu vaig anar a conèixer el Delta. Primer, creuar el Garraf, impenetrable, arran de mar, hi haurà algú allà a dalt?, perdut, racionant amb dits l'aigua restant, com la travessa en el que el Massís em va negar-la fins entendre perquè ningú ha volgut viure dins seu. Després el formigó que tan atreu a la gent sense pretensions ni consciencia de Barcelona, que baixaran a Salou i Cambrils. El pas pels contraforts del teatre romà de Tarragona. I la vista superba del Delta amb la banya ben pronunciada. Finalment el tren s'allunyarà per primer i últim cop de la costa, deixant que els convoys es dirigeixin cap a València i acabarà al marge esquerre del riu Ebre.

De l'altre costat es veuran difuminats els Ports, la barrera natural dels antics regnes d'Aragó i els Comtats Catalans, tota una lliçó d'història, difícilment descrita en els llibres de secundaria. Amagada a l'altre banda, la ben anomenada Terra Alta, un altre món, on la història es transmet al palpar les tàpies foradades d'un ajuntament o un convent. En un marge d'entre 20 a 50 kilòmetres des de Pàndols fins a Mequinensa hom veurà el teatre d'operacions de la batalla decisiva de la Guerra Civil.

El camí que transcorre i que neix en el pont vermell de Tortosa recorrerà amb un desnivell del 2%, el traç de l'antic tren que enllaçava l'Aragó amb la mar. Una obre faraònica per les circumstancies en les que es van realitzar, i molt poc coneguda pels de les capitals. El pas comença planer, ple de locals que independentment de la forma en que transitin, ho fan amb l'esperit en calma i de felicitat. Una terra, com poques, amiga.

Després es passaran els primers pobles amb estacions abandonades o convertides en restaurants. Estacions calcades i racionalistes, plena de mercaderies invisibles, i petons de comiat, petons, que en els aeroports són tan anònims i freds.

De l'error pot néixer l’experiència, almenys la que n'és personal i exclusiva. Es va donar el cas que una fita mal indicada em va portar a desviar-me cinc quilòmetres per terres d’oliveres endins. La solitud em va desvergonyí a cantar el poema "Andaluces de Jaén" i quan ja en sabia, per l’absència de transeünts que estava pedaleixant per l'error, vaig trobar un home obrint les finestres d'una granja. Em va rebre amb un somriure, "tots els que veniu per aquí, és per que us heu perdut", segur que aquella era la seva frase preferida del guió setmanal. La veu dels pollastres que bevien i menjaven era ensordidora. "Quants en té allà a dins?". Em va mirar i em va preguntar si anava amb pressa, li vaig respondre que jo mai en duia, i ell es reia perquè sempre en duia.

Em convidà a deixar aparcada la bicicleta sota un ombra. "T'ensenyo la granja perquè mostres interès", em va dir, i va començar un seguit de preguntes que anaven des de el seu calçat autòcton fins el traspàs a la següent generació de l'empresa de la seva vida. M'ensenyava l'ordinador que controla tot; humitat, temperatura, nivell d’amoníac, pinso... "jo me n'estimo més venir aquí tots els dies, als pollos no se'l pot posar un tap al cul i a la boca, jo ja en porto 36 pollades, i no n'he perdut cap".

Tot el que deia, encara que fos un tema tan allunyat a les meves pretensions a la vida, m'atrapava per la dedicació i emoció que hi ficava en les seves explicacions, sobretot, quan arrancava una frase exclusiva del seu dialecte. "Si s’enteren que no vinc, als tres dies m'han robat l'ordinador". Tot era una lluita de guerrilla contra els elements per aconseguir el seu objectiu "això és una fàbrica de carn". Passejaven entre els pollastres que creixien i s'allunyaven de nosaltres "cinc glops d'aigua, dos picotades de pinso, així de fàcil, i que no corrin". Vaig ajudar-li a pujar les finestres per reduir la humitat.

Remarcava que ells tenien una altra vida que no pas a la ciutat, sense vacances, només n'havia fet una a la vida, a la costa malaguenya. Empenyats en que els seus fills tinguessin una altra dedicació més neta, els esforços havien consistit en enviar-los a estudiar a la capital. I ara es trobava en la difícil decisió del provenir de la granja i les oliveres de la finca. Em va acomiadar ràpidament quan va arribar algú en un cotxe "enrecorda't, quan vagis a comprar un pollastre d'agafar sempre el més gran". Aquesta va ser l'epíleg per l'hora que havien compartit per error, i vam seguir cadascú pel seu costat.

Al agafar altura, alts ponts salvaran els gorgs del riu Canaletas i els túnels les collades. S'aniran fent més llargs a mesura que ens allunyem del mar. Alguns seran il·luminats, i d'altres, la llum n'haurà desaparegut per la cobdícia de qui roba o compra el coure d'estraperlo. Al meu cap, van venir aquelles imatges en blanc i negre de la guerra, quan, en aquella gola, cada cop més negre, havia servit d'hospitals i polvorins. Aleshores, tot es feia més fosc, el soroll més transcendent cap a un altre temps i lloc, i només es podia seguir endavant amb el palpatge de les parets. Recordo que feia fred. I també que hi havia aquell silenci de quan esperes escoltar quelcom que no arriba.

Al sortir d'un d'aquests túnels m'esperava una casamata feta amb travesses i recolzades sobre porcions ferroses de vies. La quarta, cinquena i sisena generació de guanyadors i perdedors passaven davant del petit búnquer amb més o menys oblit d'aquells dies revolucionaris.
Cercas


Des de l'altura es veié el complexa de la Fontcalda, un santuari-merendero-balneari. Es canvia de comarca, un fet purament polític, acompanyat d'una total implicació de la geologia, la gent i el cultiu. Tot pren un color vermellós, sanguinolent. A excepció de Bot, la resta d'estacions estan allunyadíssimes del nucli urbà, el Pinell i Prat del Comte, per exemple, quelcom que pot arribar a provocar sentiments de tristor al contemplar tan recentes ruïnes.

El darrer túnel que vaig passar tenia un canal d'aigua en un dels laterals i al sortir-ne se'n divisà Horta de Sant Joan, un poble força gran per la comarca que coronava un puig. A prop seu, es contornejava la silueta d'un gran convent. Si fa o no fa, la percepció del món va canviar per un jove Pablo el qual veié Horta per primer cop al sortir d'aquell forat. Parava i tan debò les muses del sud m’agüessin enxampat treballant aquell mig dia, per prendre una nova distorsió, com la del cubisme, o com la que només 100 kilòmetres a vol d'ocell, havia irromput en les mans simbòliques d'un Joan a Mont-Roig del Camp.

Per art de màgia havia creuat la frontera entre dues nacions i al pas pels pobles d'Arnès i Lledó una ralla em marcava on l'administració havia pactat delimitar la seva vigència. Qüestionant-me les reivindicacions lingüístiques de la zona vaig emprendre una petita enquesta en el primer bar obert que vaig trobar a Cercas. "Chico, yo soy de Andújar". M'atiborrava, a cop de porc i de la cervesa Ambar. Per pair vaig recórrer aquest sorprenent poble de pedra, sense no sorprendre’m per la pintada "Arriba España" que hi havia a l'ajuntament, probablement de 1938. I ple com estava vaig dirigir-me a ponent en busca del riu Matarranya i quedar-me pres per la descoberta a Val-de-Robles.

Més enllà ja es podria considerar que la influencia històrica de Catalunya es inexistent, la Franja perdrà força terra endins, a excepció de les regions properes a Morella i en general les frontereres amb el País Valencià. Vaig decidir provar que era això del "xapurreao" o "barrejat" ara també conegut com LAPAO. De si és català o és quelcom més jo no en parlaré, aquesta hauria de ser feina de filòlegs, però sembla més ser-ho d'administradors polítics. Qui ho vulgui comprovar només té que desplaçar-se 250 km fins aquí. Ja sé que el televisor està més a prop, però després no vull sentir cap queixa si la informació rebuda es esbiaixada, encara que vingui vestida de paisana.

A Arnes hi va caient la nit d'una forma regular, la paraula perfecte seria la antònima a brusc. El Sol es font en un horitzó roig i la gent s'ajunta a les portes de casa seva. Aprofitant la benentesa em vaig desplaçar per conèixer l'ànima del poble fins a la cooperativa obrera i poder veure així el Barça amb la parròquia local. Un partit pot arribar a descriure un poble, al menys el comportament masculí i a més a més el preu de la vida pot estar relacionat amb el cost del quinto, o la confiança financera per la capacitat de fiar una compte. En aquest cas, es podia saber qui era de dretes, a la raó d'un individu, que cridava i era rigut quan el comentari era graciós i asertat o renyit quan només li feia gràcia a ell. La hospitalitat en un establiment d'alimentació pot ser plenament qüestionada per l'amor a l'argent, però el fet que potser les 50 persones que s'embolicaven als tocs de l'astre argentí per ajudar al pixapins a trobar el servei fa evident el sentiment d'hospitalitat, molt allunyat del conegut com "em van obrir les portes de casa seva, i em van donar de menjar", el qual acostuma a ser falasi i exagerat.

Arnes
Els veïns no tenen cap problema en donar-me detalls dels tres temes que vaig trobar més interessants d'escoltar. L'incendi a Horta i la morbosa publicació per televisió de la mort en directe d'un grapat de bombers, un altre tema que xiula són les bales que el temps ha perdurat a les tàpies de l’ajuntament o dels convents cremats, i finalment l'agricultura i tot el que l'agricultura comporta en les tres últimes síl·labes d'aquesta paraula.

El primer comporta un odi cap al govern, sobirà com ho és aquest, el qual menjava en el parador de Tortosa mentre els avions forestals donaven voltes sense rebre l'ordre per descarregar l'aigua. Més avall els joves morien, i els militars carregaren les parets amb explosius per tal de provocar una esllavissada i no permetre així que el foc pujés als Ports, on hagués sigut totalment inaccessible. Els interlocutors et diran que l'autoritat no en va fer cas de ramaders ni caçadors i que van preferir guiar-se pels mapes i la tecnologia. I ho diran amb el dol del qui rep lliçons de visitants a casa seva.

El camí cap a casa el prengué camí a llevant, amb les parets del Port de Tortosa, escarpats, inclús per un ocell, a tocar a la dreta. a l'esquerra, una terra planera i endavant Horta de Sant Joan preparat per impactar-me. Després un camí d'oliveres fins al monestir de Sant Salvador, un secret el qual es disfruta especialment a la llunyania, en moments de poca lluminositat on la silueta és a la vegada obra de l'home i filla de la muntanya. A les escales, els joves de les quintes dels 80 havien escrit els seus noms abans de perdre un any a l'exèrcit.



Després el camí serpenteja fins a Les Olles, uns gorgs semi verges, els qual en el seu ventre rabosa la vida. I els pobles de la Terra Alta: Bot, Pinell del Brai, amb la seva cooperativa vinícola modernista i les cases penjades, Gandesa capitalina i la baixada dels Ports per la Serra de Pàndols. Sense donar-se compte s'està de nou a Tortosa i mentre s'espera el tren no es difícil trobar algú del poble que vulgui escoltar la teva aventura, són un poble amic. I a la tornada, escoltava als universitaris que pujaven a Barcelona per primer cop, plens d'il·lusió, i jo sense un bri de força, i ells estaven emocionats, i jo a la meva forma també.


Pinell del Brai. Celler Cooperatiu



La Caixa aposta per Sorolla i Pissarro pel 2014

CaixaForum, una de les iniciatives de l'obra social de CaixaBank, va presentar a mitjans de setembre passat el calendari d’exposicions i línies d’actuació pel curs 2013-2014. Any que destacarà per les aliances promogudes amb altres museus com el Thyssen, el Prado i el MoMA.

L’aposta principal, segons la nota de premsa, seran les exposicions dedicades a Sorolla i Pissaro. També seguirà l’interès d’altres cursos cap a l’arquitectura, com es va fer en el seu temps amb Sagnier, enguany es realitza en honor a Le Corbusier. La “bellesa cautiva”, duta a terme amb les col·laboracions de les col·leccions madrilenyes, una perspectiva científic-artística sobre el Mediterrani. Una altra proposta es la cessió de l’espai per a la difusió de comissaris artístics espanyols dins del programa Comisart. Finalment a l’exposició Invents es podrà contemplar un seguit d’invents originaris del tercer món, gestats per entorns sense formació i que porten solucions a problemes oblidats

Pissarro. Del 16 de octubre al 26 de gener.

L’exposició més matinera de totes serà per l’artista impressionista Camille Pissarro. Aquesta exposició s’ha pogut dur a terme gràcies a la col·laboració principal del museu Thyssen-Bornemisza i d’altres exposicions privades, fins a un total de 67 obres.

Le Corbusier, 29 de gener fins el 11 de maig

Els amants de l’arquitectura podran aprofundir en la visió que tenia Le Corbusier com l’autor dels estudis per millorar la qualitat de vida de les cases humils, així com de la planificació urbana per a les ciutats densament poblades.

A part de maquetes i fotografies, els visitants podran contemplar diferents pintures del propi arquitecta així com l’anàlisi d’una sèrie d’obres que l’artista va realitzar a Atenas, Roma, París, Ginebra, Moscou, Barcelona, Nova York i l’Índia.

Mediterráneo. Del 27 de febrer fins al 24 de juny

Un tema tan divers, propi d’un mar interior, bressol de la cultura occidental i a la vegada habitat d’alguns dels ecosistemes més meravellosos de la Terra i a la vegada dels mes amenaçats.

A la vegada, aquest bressol de vida, guarda una comunió entre els diferents pobles que l’habita, que traspassa nacions, ètnies i segles.

Aquesta es tracta d’una exposició conjunta amb CosmoCaixa, recinte que exposarà una visió del mar des de els seus orígens, i les seves besants biològiques i geològiques. Mentrestant a Montjuic es podrà veure restes arqueològiques del segle VI a.C. cap endavant.

Sorolla, el color del mar. Del 13 de juny al 14 de setembre

La fundació ha escollit la llum de Sorolla per acompanyar als barcelonins durant l’estiu.

La ciutat, que difícilment oblidarà la darrera monografia que se’n va fer del artista valencià fa cinc anys, quan es van exposar a Montjuic les pintures que va fer pel cercle d’estudis hispànics de Nova York, i que degut al seu número, qualitat i tamany, van tenir un dels majors èxits de visites mai recordades a la ciutat.

La belleza cautiva. Del 23 de juliol al 6 de gener.

Els barcelonins tindrem gairebé mig any per poder gaudir de les 120 obres de petit format provinent principalment del Museo del Prado de Madrid, en un seguit d’artistes des de el segle XVI fins al XIX. El Greco, Velázquez, Rubens, Luca Giordano, Tiepolo, Goya y Fortuny.

El tret característic de les obres escollides, com ja s’ha dit, serà el seu petit format, però sobretot la raresa y singularitat de les peces.

Refugios Libres

Cuando se realiza una travesía o un pico pueden haber muchas razones por las cuales no se pueda usar una tienda: estar en una zona donde no esté tolerado, que su peso dificulte el ascenso, que nos encontremos en suelo muy empinado o rocoso, que una densa tormenta impida su instalación o simplemente, que no tengamos ninguna.

Hace tiempo hice un primer artículo sobre la legalidad de acampar al aire libre en Cataluña resumiendo información que había juntado. Ese debía ser el primero de una serie de artículos destinado a la gente que quería iniciarse al montañismo en Cataluña. En éste, os traigo información de los refugios libres, un solución para nada reñida con la aventura.

Un refugio libre es una estructura que se parece más o menos a una casa, en el cual está permitida la estancia. Esto consigue gracias al esfuerzo de diversas organizaciones excursionistas, quienes intentan mantener una red de cobertizos en zonas alejadas de cualquier localidad. Y os preguntareis, ¿Quien hay allí para cobrarme, de verdad se fían...?

El refugio libre debe ser gratuito, si no se trataría de un refugio de montaña. Su objetivo no es comercial y se basa en los principios cooperativos del senderismo: "deja el sitio mejor de lo que lo encontraste".

Os pongo unos enlaces con los que podréis localizar los refugios.

La primera página pertenece a la Associació Catalana de Senderisme. Hay un listado de refugios dividido por comarcas. Se deberá ir mirando uno a uno para saber si son gratuitos o no.

Otra alternativa sería entrar en la web de los parques naturales y buscar en el apartada Equipaments//Refugis. Encontrareis por separado los de pago como los libre. Lamentablemente, en el momento de redactar este artículo los servidores estaban caídos. Os dejo el primero, y prometo irlos actualizando a memida que tenga más información. Parc Natural de l'Alt Pirineu.

La 'madre' de todos las páginas es refugios libres. Es un portal donde los usuarios una vez registrados pueden consultar o aportar nuevos refugios. En el momento de la publicación de este artículo, la web contaba 157 refugios registrados.

Vistas desde el Refugio del Pedraforca