Abans que el fred arribi a les nostres
cases i que els dies siguin, o bé, grisos i aquells en que brilli el Sol ho
faci per un número d'hores insultants vaig voler conèixer dues de les comarques
del sud de Catalunya.
Aquest punt cardinal
és més que la fletxa inferior de les nostres brúixoles. A part dels habitants
de Punta Arena a Xile, la resta d'humanitat té gent vivint al seu propi
Sud. I el Sud per l'Hemisferi Nord serà la imatge d'un món en calma i confiat,
rural i calent, obert i romàntic. I això, també ho té el Sud de casa meva.
El primer tren del dia
parteix amb un calvo prematur i la seva bicicleta; la història serà la
mateixa de quan a l'estiu vaig anar a conèixer el Delta. Primer, creuar el
Garraf, impenetrable, arran de mar, hi haurà algú allà a dalt?, perdut,
racionant amb dits l'aigua restant, com la travessa en el que el Massís em va
negar-la fins entendre perquè ningú ha volgut viure dins seu. Després el
formigó que tan atreu a la gent sense pretensions ni consciencia de Barcelona,
que baixaran a Salou i Cambrils. El pas pels contraforts del teatre romà de
Tarragona. I la vista superba del Delta amb la banya ben pronunciada. Finalment
el tren s'allunyarà per primer i últim cop de la costa, deixant que els convoys
es dirigeixin cap a València i acabarà al marge esquerre del riu Ebre.
De l'altre costat es
veuran difuminats els Ports, la barrera natural dels antics regnes d'Aragó i
els Comtats Catalans, tota una lliçó d'història, difícilment descrita en els llibres
de secundaria. Amagada a l'altre banda, la ben anomenada Terra Alta, un
altre món, on la història es transmet al palpar les tàpies foradades d'un
ajuntament o un convent. En un marge d'entre 20 a 50 kilòmetres des de Pàndols
fins a Mequinensa hom veurà el teatre d'operacions de la batalla decisiva de la
Guerra Civil.
El camí que
transcorre i que neix en el pont vermell de Tortosa recorrerà amb un desnivell
del 2%, el traç de l'antic tren que enllaçava l'Aragó amb la mar. Una obre
faraònica per les circumstancies en les que es van realitzar, i molt
poc coneguda pels de les capitals. El pas comença planer, ple de locals
que independentment de la forma en que transitin, ho fan amb l'esperit en calma
i de felicitat. Una terra, com poques, amiga.
Després es passaran
els primers pobles amb estacions abandonades o convertides en restaurants.
Estacions calcades i racionalistes, plena de mercaderies invisibles, i
petons de comiat, petons, que en els aeroports són tan anònims i freds.
De l'error pot néixer
l’experiència, almenys la que n'és personal i exclusiva. Es va donar el
cas que una fita mal indicada em va portar a desviar-me cinc
quilòmetres per terres d’oliveres endins. La solitud em
va desvergonyí a cantar el poema "Andaluces de Jaén" i quan ja
en sabia, per l’absència de transeünts que estava pedaleixant per l'error, vaig
trobar un home obrint les finestres d'una granja. Em va rebre amb un
somriure, "tots els que veniu per aquí, és per que us heu
perdut", segur que aquella era la seva frase preferida del guió
setmanal. La veu dels pollastres que bevien i menjaven era ensordidora.
"Quants en té allà a dins?". Em va mirar i em va preguntar si anava
amb pressa, li vaig respondre que jo mai en duia, i ell es reia perquè sempre
en duia.
Em convidà a deixar
aparcada la bicicleta sota un ombra. "T'ensenyo la granja
perquè mostres interès", em va dir, i va començar un seguit de
preguntes que anaven des de el seu calçat autòcton fins el traspàs a
la següent generació de l'empresa de la seva vida. M'ensenyava l'ordinador que
controla tot; humitat, temperatura, nivell d’amoníac, pinso... "jo me
n'estimo més venir aquí tots els dies, als pollos no se'l pot posar un tap al
cul i a la boca, jo ja en porto 36 pollades, i no n'he perdut cap".
Tot el que deia,
encara que fos un tema tan allunyat a les meves pretensions a la vida,
m'atrapava per la dedicació i emoció que hi ficava en les seves
explicacions, sobretot, quan arrancava una frase exclusiva del seu dialecte.
"Si s’enteren que no vinc, als tres dies m'han robat l'ordinador".
Tot era una lluita de guerrilla contra els elements per aconseguir el seu
objectiu "això és una fàbrica de carn". Passejaven entre els
pollastres que creixien i s'allunyaven de nosaltres "cinc glops d'aigua,
dos picotades de pinso, així de fàcil, i que no corrin". Vaig ajudar-li a
pujar les finestres per reduir la humitat.
Remarcava que ells
tenien una altra vida que no pas a la ciutat, sense vacances, només n'havia fet
una a la vida, a la costa malaguenya. Empenyats en que els seus fills
tinguessin una altra dedicació més neta, els esforços havien consistit en
enviar-los a estudiar a la capital. I ara es trobava en la difícil decisió
del provenir de la granja i les oliveres de la finca. Em va acomiadar
ràpidament quan va arribar algú en un cotxe "enrecorda't, quan vagis a
comprar un pollastre d'agafar sempre el més gran". Aquesta va ser
l'epíleg per l'hora que havien compartit per error, i vam seguir cadascú
pel seu costat.
Al agafar altura,
alts ponts salvaran els gorgs del riu Canaletas i els túnels les collades.
S'aniran fent més llargs a mesura que ens allunyem del mar. Alguns seran il·luminats,
i d'altres, la llum n'haurà desaparegut per la cobdícia de qui roba o compra el
coure d'estraperlo. Al meu cap, van venir aquelles imatges en blanc i negre de
la guerra, quan, en aquella gola, cada cop més negre, havia servit d'hospitals
i polvorins. Aleshores, tot es feia més fosc, el soroll més transcendent cap a
un altre temps i lloc, i només es podia seguir endavant amb el palpatge de les
parets. Recordo que feia fred. I també que hi havia aquell silenci de quan
esperes escoltar quelcom que no arriba.
Al sortir d'un
d'aquests túnels m'esperava una casamata feta amb travesses i recolzades sobre
porcions ferroses de vies. La quarta, cinquena i sisena generació de
guanyadors i perdedors passaven davant del petit búnquer amb més o menys
oblit d'aquells dies revolucionaris.
 |
| Cercas |
Des de l'altura es
veié el complexa de la Fontcalda, un santuari-merendero-balneari. Es canvia de
comarca, un fet purament polític, acompanyat d'una total implicació de la
geologia, la gent i el cultiu. Tot pren un color vermellós, sanguinolent. A
excepció de Bot, la resta d'estacions estan allunyadíssimes del nucli urbà, el
Pinell i Prat del Comte, per exemple, quelcom que pot arribar a provocar
sentiments de tristor al contemplar tan recentes ruïnes.
El darrer túnel que
vaig passar tenia un canal d'aigua en un dels laterals i al sortir-ne se'n
divisà Horta de Sant Joan, un poble força gran per la comarca que coronava un
puig. A prop seu, es contornejava la silueta d'un gran convent. Si fa o no fa,
la percepció del món va canviar per un jove Pablo el qual veié Horta per primer
cop al sortir d'aquell forat. Parava i tan debò les muses del sud m’agüessin
enxampat treballant aquell mig dia, per prendre una nova distorsió, com la del
cubisme, o com la que només 100 kilòmetres a vol d'ocell, havia irromput en les
mans simbòliques d'un Joan a Mont-Roig del Camp.
Per art de màgia
havia creuat la frontera entre dues nacions i al pas pels pobles d'Arnès i
Lledó una ralla em marcava on l'administració havia pactat delimitar la seva
vigència. Qüestionant-me les reivindicacions lingüístiques de la zona vaig emprendre
una petita enquesta en el primer bar obert que vaig trobar a Cercas.
"Chico, yo soy de Andújar". M'atiborrava, a cop de porc i de la
cervesa Ambar. Per pair vaig recórrer aquest sorprenent poble de pedra, sense
no sorprendre’m per la pintada "Arriba España" que hi havia a
l'ajuntament, probablement de 1938. I ple com estava vaig dirigir-me a ponent
en busca del riu Matarranya i quedar-me pres per la descoberta a Val-de-Robles.
Més enllà ja es
podria considerar que la influencia històrica de Catalunya es inexistent, la
Franja perdrà força terra endins, a excepció de les regions properes a Morella
i en general les frontereres amb el País Valencià. Vaig decidir provar que era
això del "xapurreao" o "barrejat" ara també conegut com
LAPAO. De si és català o és quelcom més jo no en parlaré, aquesta hauria de ser
feina de filòlegs, però sembla més ser-ho d'administradors polítics. Qui ho vulgui
comprovar només té que desplaçar-se 250 km fins aquí. Ja sé que el televisor
està més a prop, però després no vull sentir cap queixa si la informació rebuda
es esbiaixada, encara que vingui vestida de paisana.
A Arnes hi va caient
la nit d'una forma regular, la paraula perfecte seria la antònima a brusc. El
Sol es font en un horitzó roig i la gent s'ajunta a les portes de casa seva.
Aprofitant la benentesa em vaig desplaçar per conèixer l'ànima del poble fins a
la cooperativa obrera i poder veure així el Barça amb la parròquia local. Un
partit pot arribar a descriure un poble, al menys el comportament masculí i a
més a més el preu de la vida pot estar relacionat amb el cost del quinto, o la
confiança financera per la capacitat de fiar una compte. En aquest cas, es
podia saber qui era de dretes, a la raó d'un individu, que cridava i era rigut
quan el comentari era graciós i asertat o renyit quan només li feia gràcia a
ell. La hospitalitat en un establiment d'alimentació pot ser plenament qüestionada
per l'amor a l'argent, però el fet que potser les 50 persones que s'embolicaven
als tocs de l'astre argentí per ajudar al pixapins a trobar el servei fa
evident el sentiment d'hospitalitat, molt allunyat del conegut com "em van
obrir les portes de casa seva, i em van donar de menjar", el qual acostuma
a ser falasi i exagerat.
 |
| Arnes |
El primer comporta un
odi cap al govern, sobirà com ho és aquest, el qual menjava en el parador de
Tortosa mentre els avions forestals donaven voltes sense rebre l'ordre per
descarregar l'aigua. Més avall els joves morien, i els militars carregaren les
parets amb explosius per tal de provocar una esllavissada i no permetre així
que el foc pujés als Ports, on hagués sigut totalment inaccessible. Els
interlocutors et diran que l'autoritat no en va fer cas de ramaders ni caçadors
i que van preferir guiar-se pels mapes i la tecnologia. I ho diran amb el dol
del qui rep lliçons de visitants a casa seva.
El camí cap a casa el
prengué camí a llevant, amb les parets del Port de Tortosa, escarpats, inclús
per un ocell, a tocar a la dreta. a l'esquerra, una terra planera i endavant
Horta de Sant Joan preparat per impactar-me. Després un camí d'oliveres fins al
monestir de Sant Salvador, un secret el qual es disfruta especialment a la
llunyania, en moments de poca lluminositat on la silueta és a la vegada obra de
l'home i filla de la muntanya. A les escales, els joves de les quintes dels 80
havien escrit els seus noms abans de perdre un any a l'exèrcit.
Després el camí
serpenteja fins a Les Olles, uns gorgs semi verges, els qual en el seu ventre rabosa
la vida. I els pobles de la Terra Alta: Bot, Pinell del Brai, amb la seva
cooperativa vinícola modernista i les cases penjades, Gandesa capitalina i la
baixada dels Ports per la Serra de Pàndols. Sense donar-se compte s'està de nou
a Tortosa i mentre s'espera el tren no es difícil trobar algú del poble que
vulgui escoltar la teva aventura, són un poble amic. I a la tornada, escoltava
als universitaris que pujaven a Barcelona per primer cop, plens d'il·lusió, i
jo sense un bri de força, i ells estaven emocionats, i jo a la meva forma
també.
 |
| Pinell del Brai. Celler Cooperatiu |
