Temps Era Temps

Darrerament vaig experimentar una emoció que poca gent m'ha fet sentir sense ser ells ser concients de les conseqüències dels seus actes. Aquest cop, com tants d'altres, havia d'ocupar el meu lloc callat i passiu i fixar la mirada juntament amb el centenar d'ulls anònims cap a aquell home que tots coneixiem tan bé.

Independentment de l'esforç i les coincidencies hi havia una línea cronològica que ens duia a la tarda que el vaig veure entrar per la porta de la biblioteca, tenint ell, més o menys l'edat que tinc jo ara. I me'n recordaré de la primera frase que li vaig dir "Dani, t'han deixat el llistó ben alt". I ara publicava un llibre, escrit a força de fe en si mateix.

El veia victoriós, més enllà dels viatges imposibles que haviem planejat plegats, les tardes a la radio, els projectes compartits per dur la cultura a la periferia. I entenia per primer cop com l'havia pres com a un referent.

La sala se li havia fet molt petita, no hi cavien tots els editors, ni amics, ni els personatges ficticies de les seves novel·les ni dels que el precederen. A la pared hi penjaven uns comics que m'evocaven la cançó "Temps era temps" d'en Serrat; era, com si la primera meitat de segle, la que va de la Semana Tràgica a la composició del "Qualsevol nit pot sortir el Sol" del Jaume Sisa hagués transcorregut en un cap de setmana i en ell s'haguessin publicat els comics que penjaven a les pareds, destinats a no entendre els esdeveniments de la segûent etapa d'aquesta ciutat, la que va des de les vagues del Xirinicacs fins el tancament la llibreria Canuda.

De sobte un fort i imprudent accent argentí em picava l'orella, dos espontanis més van començar a actuar de la forma més irracional. Tant de bo, que el temps empleat per la raó per entendre els estimuls dels seus sentits hagués durat al menys alguns segons més. Però els amics de l'escritor havien estat organitzant la fuga dels seus personatges de les pàgines tintades a la dimensió que vivim tan sistemáticament.

Quan tota la màgia havia acabat i es tornaven a recuperar l'ordre lògic de la situació em vaig apropar tan com vaig poder cap a tu sense violentar la cua anàrquica que s'havia concentrat al teu voltant. Tenia tantes ganes de felicitar-te pel teu èxit i agrair-te per tot els moments viscuts. Tantes ganes tenia que gairabé se m'escapava la sorpresa que et tenia preparada i que tants anys m'havia costat aconseguir.

Gràcies a Deu vas confiar en mi, encara que als últims minuts, ho vas estar a punt de tirar tot per terra. Els personatges de la teva biblioteca esperava silenciosa als subtarranis de la llibreria Canuda. Un lloc que ja no s'havia tornat a obrir al públic ordinari i que transitava per convertir-se en una cafeteria o una tenda de roba patronitzada per la globalització.  Pero ells encara pagavan lloguer de renta antiga en aquell subsol del barri gòtic, esperant la inminent acció policial per dessatllotjar-lo. Tots havien arribat abans de l'hora pactada.

En Pepe Carbalho enraonava mentres seleccionava els llibres que se'n enduriria a Vallvidrera per cremar-los en els dies de climax d'odi cap a la nova Barcelona. Ell, s'havia repartit amb el Marqués de Sade, la difícil empresa de seleccionar una carta de vi idonea, en Pepe els espanyol, el marqués els francesos. Li suplicava que acabés ràpid la recepta del cochinillo segoviano i li portés al seu encontre amb la Charo.

En Harry, a mig camí de llop estepari, s'excluia tan com podia mentre els Buendia s'entretenien d'extreure de la marmita que sempre duien a sobre per despegar les monedes que la mala interpretació, pero certa alquimia de Melquiades, havia desfet. Sancho, se li apropava per radera i els ensenyava burlesc una cubitera plena de blocs de gel. Amb el vestit brut de poblarí de primer més a la ciutat, el Mochuelo parlava amb el senyor Cayo de fer un hort urbà.

Els best-sellers havien sigut enganyats i distribuits en festes ficticies per tota la ciutat en tal de que mai, sota cap circunstancia poguessin arribar. Pero tot podia ser, i els homes de gris de Momo, o el ull que tot ho veu del Gran Germà podien traicionar-los i tothom va callar quan el taqueteig dels teus peus va descendre excitat per la inminent sorpresa.

I tots van cridar tan fort que vaig començar a patir per que un veí ens envies a la autoritat. La nit, va anar passant, mentres que molt a prop d'allà, a la sala del Temps era Temps, se't trobava a faltar, i s'apagaven les llums. Em miraves amb ulls de qui no pot explicar un secret per que el pendrien per boig i a la vegada sentia la teva tristesa de qui troba a faltar a algú molt important en una festa sorpresa.

Però a l'endemà sabies que teniem que treballar, que les històries es poden estirar, arrodonir, capgirar, pulir tantes hores com dura el café calent o les cançons versionades del Serrat. Però que al dia següent l'esforç per assolir els objectius que ens impossaven les feines depenien del descans a la nit anterior. I per això i altres raons els demés personatges i anècdotes no es van poder descriure ni narrar en aquesta certa i promessa crònica dels esdeveniments que vem viure plegats la nit que el meu amic i bibliotecari va presentar la seva primera novel·la